buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online

Durant les primeres dècades del segle XX, el port de València va experimentar un canvi notable en totes les seues instal·lacions portuàries. És en aquesta època quan es comença a aplicar el Plan d’ampliació del port ideat per Manuel Maese i es construeixen els principals edificis que atorguen a la dàrsena interior el rostre estètic que s’ha conservat fins als nostres dies. Entre aquestes arquitectures es troben elements tan emblemàtics com l’antiga estació marítima (també coneguda com l’edifici del rellotge), els docks comercials i, sobretot, els tinglados de mercaderies, dels quals aprofundirem en el present article, arran una recent publicació editada per la Càtedra Demetrio Ribes sobre el seu primer centenari.

tinglado_barques

Imatge típica del port a principis dels anys 30

Els tinglados són, essencialment, espais coberts on emmagatzemar la mercaderia i deixar-les a l’aixopluc de les inclemències climàtiques ans de ser importades o exportades. De fet, el propi mot de tinglado, el qual prové del francès antic tingle, és definit com a “barra quadrada, llarga i estreta, emprada per a plenar un buit entre dues taules” segons el diccionari de Moyen Français. Indagant per la xarxa, vaig trobar que els tinglados són anomenats baraques a França, agafant el mot català de barraca. Una vegada més la translació de vocables entre llengües resulta fascinant.

Els primers tinglados construïts al port de València n’eren sis, tots sis situats a la riba de la primitiva dàrsena interior, encara que dos d’ells (l’1 i el 6) es trobaven als molls transversals que l’emparaven. Alhora, aquests dos tinglados divergien estilísticament i estètica dels quatre restants, tenint una decoració molt més pobra i robusta que no els altres, els quals destaquen per la seua ornamentació eclèctica basada en motius modernistes sobre la mar i el treball.

tinglado_portada

Portada del llibret dedicat als tinglados

De tots sis, avui en dia tan sols en queden tres en peu, ben bé la meitat. Els situats als molls transversals (1 i 6) així com el número 3, foren enderrocats en la dècada dels 60 i 80 respectivament. La causa dels dos primers la desconeixem però, el tercer, fou demolit per construir al seu solar la nova estació marítima, conclosa en 1983. Els tres tinglados supervivents (el 2, 4 i 5) es mantenen en peu, encara que el seu voltant ha estat modificat completament. I és aquí on volem fer un incís sobre la publicació adés esmentada sobre el centenari dels tinglados.

A d’ella, els autors es mantenen amb una escriptura correcta, sense escletxes, tant que sembla mentida que s’haja de veure quasi en mira telescòpica, i de manera molt subtil, les crítiques realitzades cap als “grans esdeveniments” que modificaren per sempre l’aspecte de la històrica dàrsena interior del port i, per ende, la dels propis tinglados.

Però comencem des del principi. Quan València fou elegida seu de la 32ª America’s Cup en 2003, en realitat estava anticipant-se el principi de la fi de la dàrsena interior tal i com havia estat projectada primordialment. Eren temps de bonança, Camps i Rita com a binomi inseparable i indestructible es mostraven exultants, altius, poderosos. Poc temps després es va anunciar que la Fórmula 1 també arribaria a València, en un circuit urbà al més pur estil Montecarlo, un lloc ple de glamour i d’ubèrrims, ferraris, xulos i meuques de luxe. I això és el que volien fer de València… mentre creien que podien. La 32ª America’s Cup es disputaria quatre anys després, en 2007 i, l’any següent, tindria lloc el primer Gran Premi d’Europa al Valencia Street Circuit. Cara al port i al seu patrimoni portuari, no se què hi va ser pitjor, si una cosa, o l’altra. Moltes foren les actuacions aberrants sobre la dàrsena però, com hem de començar per enlloc, ho farem per les dues més impresentables.

tinglado_darsena_nova

Aspecte de la dàrsena interior en l’actualitat

tinglado_darsena_antiga

Aspecte de la dàrsena interior a principis dels anys 30

Quan començaren a construir-se els molls de Llevant, de Ponent i el malecó del Túria a les acaballes del segle XIX i principis del segle XX, es configurà l’entrada a la dàrsena interior, entre els dos molls transversals, la qual encara era la mateixa que al començament del segle XXI. Però, amb la vinguda de la Copa Amèrica, hi havia un problema. Els senyorets de les regates veien aquesta eixida massa proletària, massa portuària (i com no!), i els senyorets del govern van decidir modificar irremeiablement la configuració d’aquesta dàrsena històrica del port. D’un bufit eliminaren el pas d’entrada entre els dos molls transversals (construint el famós pont mòbil) tancant-la per aquest vessant, i obrint-ne un nou canal cap al nord, travessant el moll de l’Aduana.

tinglado_riba

El tinglado 4 cara a la riba del moll als anys 90

tinglado_carrer

Actualment, trobem als tinglados 4 i 5 darrere de les “caixes” de la Copa Amèrica, ocults a la dàrsena

Però aquí no acaba la cosa, no orgullosos amb aquest canvi de figura, a algun il·luminat se li va ocórrer ampliar la riba del moll uns quants metres cap a l’interior de l’aigua per a situar, allí, els mòduls que servirien per als boxes dels competidors de la Copa Amèrica. Ni més ni menys que catorze paral·lelepípedes de ferro i cristall al capdavant de la dàrsena. Sis d’ells situats al costat septentrional i huit al meridional, col·locats just al davant dels tinglados 4 i 5, formant un carrer obscurs i apagat entre tots dos elements. D’aquesta manera, la tradicional vista dels tinglados vora l’aigua en el seu context natural i normal (ja que com hem vist eren magatzems de mercaderia), i la típica imatge del port amb les barques arrimades a la riba carregant i descarregant productes (encara que desapareguda des de després de la Guerra Civil), s’esfumaria definitivament amb l’arribada d’unes noves barques, més cares això sí, i d’un altre estament social més elevat.

Amb totes dues actuacions ja seria hora de tenir-ho bé, però no. Aquestes dues foren les realitzades per a la Cup, i quan vingué la Fórmula 1 també n’hagueren, encara que no tant destructives com les ja vistes (és que per ventura era possible fer-hi més mal?). Tot i així, novament foren els tinglados 4 i 5 els pitjors parats. Tot el seu voltant virant cap a la ciutat s’urbanitzà totalment, si així es pot dir. Actualment queden les restes del circuit urbà per enterra: mitjanes mogudes, cons, parterres, rotondes mòbils i inadequades… en fi, tot un (des)entramat urbanístic caòtic i enrevessat per a una zona amb gran afluència de trànsit.

En quant al que als propis tinglados es refereix, el seu interior es va omplir d’estructures que el modificaren i que feia entreveure el respecte de l’Ajuntament cap al grau de protecció BRL que tenen, tot amb el motiu (o l’excusa) de dir-li “material mòbil” per als boxes, tribunes i zones vip. Estructures i material que avui en dia segueixen al mateix indret que des de l’últim gran premi, tot i que enguany ja no es realitzarà la carrera a la ciutat. Però és de sentit comú, bòlids corrent a una velocitat de 300 km/h? Garatges amb material inflamable? Desenes de persones sobre unes estructures metàl·liques que no estan preparades per a eixe pes? Per moltes mesures de seguretat que n’haguera (i n’hi ha en un campionat de F1), que passara tota una desgràcia no hagués estat una premissa molt desgavellada.

tinglado_circuit

Moment en la construcció del circuit de Fórmula 1. A hores d’ara, el caos de l’indret no ha estat massa modificat.

I tot això, i de segur que molt més, és el que trobem a faltar al llibret 14 dedicat al centenari d’aquestos tinglados de mercaderies. Però ben bé se de segur i de primera mà que la culpa no la tenen els autors, ja que l’edició ha estat al càrrec de la pròpia Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient (de la qual depèn la Càtedra Demetrio Ribes) sota el patrocini de l’Autoritat Portuària de València. Per tant, veig lògic aquesta neutralitat i, en certa mesura, atrevides les poquetes crítiques encobertes i sota el braç que es reflecteixen a l’obra.

Amb tot, ara ni Copa Amèrica ni Fórmula 1, s’ho tenen ben merescut, encara que segueixen movent-se les cartes i els sobres per a que tots dos esdeveniments tornen a València, esperant que torne l’època daurada en que la Comunitat era el melic del món, tal i com va dir el nostre molt honorable imputat favorit. Per això, açò és un punt i a banda, la resta de la història comença amb la cessió gratuïta del govern espanyol a l’Ajuntament de València de la primitiva dàrsena del port (ara denominada marina reial), la qual serà gestionada pel Consorcio Valencia 2007. Ara tindran mà i guant blanc per a fer i desfer tot allò que vulguen en una, ja modificada i alterada per sempre, històrica dàrsena interior. I, sinó, temps al temps.



2 set. 2012

Spam de xarxa

Author: elmanu | Filed under: Contemporaneitat, Pensament

Des de principis d’enguany he sigut víctima d’un atac il·lògic i indiscriminat d’spam al meu blog; en a penes sis mesos, tenia en aquest mitjà introduïts més de 72.000 missatges de correu brossa, de missatges de merda, d’spam… un autèntic spam de xarxa.

Llauna d’spam

Però d’on ve aquest mot “spam”? Com en la majoria dels neologismes actuals, prové del món anglosaxó. En origen, allà pel 1937, una empresa de carns estatunidenca va llençar al mercat una llanda de carn anomenada Hormel’s Spiced Ham o, com popularment era coneguda, spam (arran la contracció d’Spiced amb Ham – pernil amb espècies). Aquest spam de llauna, fou el menjar més comú entre els soldats aliats a la Segona Guerra Mundial.

Algunes dècades després, el grup de còmics britànic Monty Phyton al seu show Monty Phyton’s Flying Circus feia un sketch sobre l’spam: una parella entra a un restaurant i tots els plats tenen almenys un ingredient d’spam; convertint-se el diàleg en un absurd de continu, on la paraula spam apareixia centenars de vegades, l’sketch arriba a la catarsi quan els altres comensals comencen a cantar una cançó irracional sobre l’spam.

I, partint d’aquests genis de l’humor, arribem als nostres dies. En un moment en que la publicitat es troba a tot arreu, la majoria de voltes de forma violenta, internet no es podia escapar d’aquesta societat del consum. Milions de missatges de publicitat viatgen arreu la xarxa als nostres correus electrònics, blogs, pàgines webs, etc. els quals ens fa totalment impotents als usuaris ja que no hi ha manera d’aturar-los. Aquests missatges brossa, coneguts com spam, foren designats així per Brad Templeton en 1993. I és aquí, en aquests moments, en que l’spam de llanda es va convertir en spam de xarxa. I és aquí, també, on reprenem el principi del nostre relat.

Dèiem que 72.000 missatges d’spam van invadir el nostre blog indiscriminadament. Després de contactar amb l’administració diverses vegades i rebre un silenci administratiu (valga la redundància), vaig decidir investigar. Uns dies després, finalment, vaig trobar el problema: la majoria de missatges eren retroenllaços. Així que vaig decidir no acceptar-los com a comentaris. La gangrena s’havia aturat però restava eliminar l’expansió del virus.

Un a un, a través de totes les entrades, vaig anar eliminant tots i cadascun dels missatges brossa (millorant la meua tècnica seguint una metodologia d’eliminació que anava perfeccionant dia rere dia). I com en un procés de desintoxicació, a poc a poc el tauler del nostre blog anava notant el seu particular delírium trèmens informàtic: va començar a donar errors, anaven millorant els espais entre les entrades, millorava en velocitat… fins que, al cap d’uns milers de missatges eliminats, fou impossible accedir des del Firefox, sempre hi donava error d’entrada. Desesperat, em vaig instal·lar el Google Chrome, des del qual sí em permetia entrar i continuar amb la neteja.

I així fou com, al cap d’unes tres setmanes (comptant dies nuls per causa d’errors i falta de ganes) tots i cadascun dels spam de xarxa foren eliminats definitivament d’aquí, desinfectant la infermetat d’arrel i no recaent novament.

Per cert, també el blog va superar la síndrome d’abstinència i a hores d’ara funciona a la perfecció.

 

Fonts:

Wikipedia, La enciclopedia libre. Veus: “Spam” i “Spam (alimento)

Monty Phyton’s Flying Circus. Sketch “Spam”

 

YouTube Preview Image

 



7 ag. 2012

El transport de les idees

Author: elmanu | Filed under: Obrerisme

Recordemos a nuestros lectores que no hace tantos años carecíamos de multitud de ventajas que han ido naciendo por sí solas y colocándose en su respectivo lugar; hijas de la época, secuelas indispensables del adelanto general del mundo. Entre ellas, es acaso la más importante la facilitación de las comunicaciones entre los pueblos apartados; los tiranos, generalmente cortos de vista, no han considerado en las diligencias más que un medio de transportar paquetes y personas de un pueblo a otro; seguros de alcanzar con su brazo de hierro a todas partes y personas de un pueblo a otro; se han sonreído imbécilmente al ver mudar de sitios a sus esclavos; no han considerado que las ideas se agarran como el polvo a los paquetes y viajan también en diligencia.

Mariano José de Larra (1809-1837)

Citat a: NAVARRO, J., Carreteras y territorio: la provincia de Alicante en la segunda mitad del siglo XIX, Institut de Cultura Juan Gil-Albert i Generalitat Valenciana, Alacant, 1994



Vista de l’immoble

Segons acta de la sessió plenària del 2 de maig de 2012 a Crevillent, el consistori rehabilitarà l’Hospital Antic. Després d’una moció presentada per la coalició Esquerra Unida – Esquerra Republicana, recolzada per la coalició Compromís i PSOE, l’equip de govern del PP va deixar de banda les diferències polítiques per un bé comú com és la conservació d’un element patrimonial tan important com és l’antic hospital de la vila.

Res més lluny de la realitat, el cartell que des de fa anys es troba davant la façana de l’immoble, on s’advoca la seua rehabilitació i cessió, serà un fet en qüestió de pocs mesos.

Però l’actuació es realitzarà seguint els paràmetres que segueix el govern municipal des de fa disset anys, va concloure el regidor. Transformant aquestes paraules per al públic, el que el regidor va voler dir és que, on avui s’alça l’Hospital Antic, en un futur proper ens trobarem en un solar ple de soses o un aparcament de cotxes i, més endavant, en un jardí sense a penes vegetació.

Vista del claustre

Fa anys va eixir una notícia a la premsa (de la qual no recorde ni l’any ni la font, i a l’hemeroteca digital no s’arriba fins aquella data), on es parlava que l’hospital seria enderrocat totalment, preservant el seu claustre al bell mig d’un parc. Fantàstic! –Vaig pensar al seu moment–,  enderrocaran tot un edifici emblemàtic i deixaran un pati obert columnat (que això és el que realment és un claustre). O ara bé, tal vegada deixaran només les columnes, a mena de ruïna romana? Crec que això és el que millor s’adequa a les necessitats fisiològiques del nostre alcaldable.

Més en actualitat, el nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU d’ara endavant) aprovat al voltant d’un any, reservava diverses sorpreses al nostre hospital: d’estar-hi inclòs al catàleg de béns protegits municipals a l’anterior PGOU, passa actualment a no ser-hi res dintre d’aquest catàleg; ha desaparegut per complet! (com molts altres béns immobles, tot s’ha de dir). Per tant, l’Hospital Antic queda a l’empara i totalment desprotegit davant d’aquestos sicaris de la destrucció.

Façana lateral

Per refrescar encara més la memòria, a la Carta de Venècia de 1964 signada per l’ICOMOS defineix clarament que la conservació i la restauració de monuments constitueix una disciplina que abraça totes les ciències i totes les tècniques que poden contribuir a l’estudi i la salvaguarda del patrimoni monumental, tant de l’obra d’art com del testimoni històric. (1) La rehabilitació, per la seua banda, és “habilitar novament o restituir a algú o alguna cosa al seu estat antic”. (2) Com es pot observar, cap d’ells correspon a l’acte més emprat pels governants locals: destrucció. El mal ús del llenguatge artístico-tècnic desemboca en uns errors inqüestionables i, si més no, que s’ho pregunten al Pont Vell, Els Pontets, a l’ermita dels Anouers i d’altres exemples, perduts i oblidats de ser conservats.

Ja per concloure, i per referir-nos al plenari esmentat al principi de l’article, el PP va votar en contra de la protecció de l’Hospital Antic, així com també es va negar a tornar-lo a catalogar com a bé protegit del PGOU. Per tant, va votar a favor de la destrucció del nostre patrimoni, d’esborrar el nostre passat cultural i de reescriure la història de tot un poble sobre uns documents antics.

I no tenen cap dret, ni ells ni ningú, a esborrar ni un sol eslavó de la nostra història col·lectiva; no ho fan per la glòria de déu, ho fan per la seua supèrbia, pels seus collons i ovaris. Ho fan per que no han aconseguit el seu somni de convertir un poble de fusta en un de marbre, i això els pica un ou.

 

P.D. On heu amagat la placa commemorativa de 1960 sobre el centenari de la construcció de l’hospital? Per ventura teniu por que la gent puga veure que enderrocareu un edifici datat, com a mínim, de meitat de segle XIX?

 

Notes:

1. Carta de Venècia de 1964, ICOMOS, Articles 2º i 3º

2. Diccionari de la Llengua Española, RAE, Vigèsima segona edició

1 juny 2012

A luta dos bairros camararios

Author: elmanu | Filed under: Obrerisme, Obres

YouTube Preview Image

Quan es van construir les fàbriques a Porto, fa més de cent anys, anigueren cap a la ciutat molts treballadors. Eren ells els que ho produïen tot, era a costa del seu treball que els patrons aconseguien diners per construir més fàbriques. I la ciutat va augmentar.

Cap a on van anar a viure els seus operaris?. Als seus patis, que a penes servien per a gallines i flors, els senyors de les fàbriques van construir les “illes” (1). Quantes més cases, més guanyaven, quant més petites, millor. Va ser un bon negoci.

En 1936, la meitat de la població de Porto viu en illes, els treballadors viuen en les traseres dels senyors, sense aigua, ni aire, ni sol, ni retrets; les illes són un centre de malaltia i de misèria. La malaltia s’agarra i els senyors tenen por. La misèria no és bonica i als senyors no lis agrada l’espectacle. L’ajuntament es troba obligat a fer qualsevol cosa.

En 1958 és aprovat el Pla de Milloraments, les illes són demolides, comencen a fer-se barris cap on seran translladats els seus habitants. Els senyors queden contents perquè les illes rendeixen poc i els terrenys s’hi troben novament lliures, però ara, no són gallines ni flors, són pisos nous el que es contrueix i que rendeixen més. Les rendes són cares i són els rics els que poden viure. I els habitants de les illes van cap als barris, a pesar de les noves cases tenir sol i quarto de bany, són molts els casos de resistència, freqüentment la policia intervé. Els habitants no tenen dret a indemnització ni poden elegir el barri que més lis agrade. Els separen de la família i dels amics, la comunitat d’illa és destruida. Les persones desconfien, i tenen raó!.

Els barris tenen que complir unes normes, haurà un fiscal que entra a les cases, que conta les persones que allí hi viuen, que pren nota dels desemborsaments que ells van fer a la seua costa, que busquen els gats sense llicència, les gallines clandestines… la infracció del regulament implica multes, transferències de barris, deshaucis. El deshauci no té recurs.

Les primeres lluites són contra els deshaucis; en setembre del 73, al barri de Pasteleira, per primera vegada es protesta col·lectivament contra el deshauci. En São João de Deus, en novembre del 73, els habitants impedeixen un deshauci: la camioneta que transportaria el mobiliari per a la gossera (doncs era per a la gossera que eren transportats els deshauciats i els seus béns), eixa camioneta, aquesta volta, va anar buida.

El 30 d’abril del 74 (2), els habitants de sant Joao de deus prenen la paraula i elaboren el primer quadern reivindicatiu. Es va iniciar un moviment dels bairros camararios (2) que en poc temps, arrastren a la majoria dels barris…

Notes:

1. El terme illa, al contrari que en català on es pot designar a qualsevol barri, a Portugal el mot es designa tan sols a uns barris obrers de la ciutat de Porto. Aquestes illes es caracteritzaven principalment per desenvolupar-se al voltant de patis i crear consciència comunitària. Per a més informació, vegeu l’entrada a la Viquipèdia (en portugués)

2. Cinc dies després del vint-i-cinc d’abril o dia de la Revolució dels Clavells

3. Els anomenats bairros camararios són aquells barris fomentats per la Câmara; és a dir, l’ajuntament o el govern de la câmara. La traducció més adequada és la de barris socials amb vivendes de protecció oficial. Noteu la diferència entre un barri social (o camarario) i una illa.

 

Font audiovisual: “A luta dos Bairros Camararios” del grup GAC – Grupo de Acção Cultural, endins del disc A cantiga é uma arma de l’any 1976