buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
28 gen. 2012

La verdad sobre el caso Savolta

Author: elmanu | Filed under: Obrerisme, Obres

La Verdad sobre el Caso Savolta contada sobre dues arts diferents, la literatura i el cinema; dues obres homònimes tant divergents entre sí que mantenen, no obstant, la mateixa base comuna a totes dues: els entramats relacionats amb l’empresa armamentística Savolta de Barcelona en el primer quart de segle XX arran un article publicat en la premsa obrera per Domingo Pajarito de Soto.

L’esmenat article desvetlla una important informació sobre les obscures vendes de Savolta enmig la contesa de la Primera Guerra Mundial. Els directius, impulsats pel misteriós personatge Leprince, comencen una onada d’accions per tranquil•litzar als obrers i evitar la vaga, amb el perill de convertir-se en vaga general en aquella revolucionària Barcelona anomenada La Rosa de Foc.

La novel•la històrica (de l’edat contemporània) creada per Eduardo Mendoza narra la història de Javier Miranda, un treballador del despatx de l’advocat Cortabanyes, aliè i, alhora, inmers en aquests fets. La convulsió de la ciutat, la lluita de classes i els enfrontaments directes entre sindicalistes i pistolers de la patronal, es reflexen a pinzellades i en un molt segon pla.
En canvi, la pel•lícula de Antonio Drove és justament el contrari. L’acció se centra en la lluita de poders i de classes al voltant de l’empresa Savolta; les reunions i avanços de cadascuna de les classes i Pajarito de Soto (interpretat per José Luís López Vázquez) com a protagonista i enllaç entre totes dues. En aquesta cas, Miranda (Ovidi Montllor) segueix sent la persona introvertida de l’obra de Mendoza però amb molt menys protagonisme.

En quin moment de la creació del film, el director, partint de la base social del llibre, decideix deixar de banda la història principal i es fixa en aquells detalls i elements que podrien passar inadvertits a un lector amb poca consciència de lluita de classes? Ho ignorem però, per dir-ho clarament, Drove es va treure de la màniga una pel•lícula obrerista basant-se en una novel•la de caire policiac ambientada en aquell moment històric. Un aspecte que, al nostre parèixer i vista l’hermenèutica habitual, sol ésser el contrari.

Així també ocorre en el llenguatge emprat. Mentre que el film avança de manera linial als fets i amb un ritme pausat i tranquil, l’obra escrita mostra un gran virtuosisme, avança i retrocedeix en l’espai-temps d’una manera magistral, entrellaça i mescla històries, diàlegs, narració, interrogatoris, cartes, etc. amb un llenguatge dinàmic que fa, si més no, que el lector estiga pensant en quin moment es produeixen els fets que es llegeixen en eixe instant. Novament els dos llenguatges es contraposen, ja que, en general, és el cinema el que sol utitlitzar aquests recursos.

En definitiva, dues bones obres que recomanem per a tots aquells que senten curiositat per aquell moment de canvi i de lluita a la Barcelona industrial.

Amb tot, personalment, em quede amb la veu en off del final del film, on s’explica breument la Vaga de la Canadiense (on s’aconseguiren les 8 hores de treball), el pistolerisme i la lluita de classes d’aquella Rosa de Foc.

YouTube Preview Image

Fitxes Tècniques

Llibre:
Autor: Eduardo Mendoza
Gènero: Novel·la detectivesca, històrica
Editorial: Seix Barral
Any de publicació: 1975
ISBN:84-322-1356-X

Pel·lícula:
Director: Antonio Drove
Guió: Antonio Drove & Antonio Larreta (sobre el llibre homònim)
Repart: José Luis López Vázquez, Ovidi Montllor, Omero Antonutti, Charles Denner, Stefania Sandrelli
Any: 1979
Gènero: Drama, política

30 nov. 2011

Filant el cordell oblidat

Author: elmanu | Filed under: Etnologia, Pensament

Allà pel comig de segle XX, era habitual veure, dia rere dia, a homes, dones i xiquets treballant al carrer, fora de les seues coves, uns filant i menant i altres fent estores i felpilles.

Eren temps durs. Amb una economia basada en una feble agricultura de subsistència, els crevillentins que sobrevisqueren a la Guerra i a les primeres dècades del franquisme, devien treballar de sol a sol per guanyar-se uns quinzets extra i un poc de menjar que dur a la taula. Veritablement, a Crevillent es va passar molta fam en la postguerra. Cada persona gran que l’haja viscut sempre ho afirmarà sense el menor dubte, amb la serenitat que els seus ulls emanen.

Els xiquets menadors, els ajudants dels filadors, eren la força motriu que feia girar les rodes de menar, aquelles que torcien el fil. També era una vida difícil per a d’ells: de dia, treballant des de ben primerenca edat -sobre els cinc anys-, rebent insults i agressions per part dels seus filadors; després, a la nit, anaven a l’escola, a aquella situada als Arbrets, a l’Antic Hospital o a l’Antic Llavador.

Amb l’experiència viscuda menant, començaven a filar i, d’allí, saltaven cap a les fàbriques de catifes com a teixidors. No va ser una infància especialment fàcil ni grata. Segons els nostres majors, són temps que no han de tornar per que això només portà misèria al poble. I possiblement tinguen raó.

Entrant al segle XXI, amb motiu de les festes del barri troglodita de la Salut, l’Associació de Veïns de la Penyeta Reona organitza tots els anys un concurs de paelles i una exhibició de filatura, tal i com es feia ans, amb la diferència que, les dures jornades de l’infància i la joventut, s’han transformat en un dia d’esplai a la vellesa. Tots els anys, els mateixos filadors es passen el matí fent i refent cordell en un dia d’encontre, mostra, rialles, record i melanconia. Però sempre els mateixos filadors, sempre les mateixes bromes sobre el menador…

De sobte, aquest pensament m’abstrau, observe cap al meu voltant: sempre els mateixos filadors. Tots sobrepassen la seixantena d’anys, els que estan dempeus caminen amb les cames obertes i l’esquena baixa. Els que estan sentats, se’n riuen i xillen de com ho fan els altres; alguns però, rememoren els durs anys viscuts.

Què serà d’aquesta gent en deu anys? I en vint? Són l’última generació que treballà a les coves filadores i als tallers artesanals a dins de casa. Amb ells, aquesta forma de vida i aquest imaginari col·lectiu del Crevillent preindustrial s’esborrarà, s’eliminarà de la nostra memòria com moltes altres tradicions ja perdudes.

Decidisc donar un pas endavant. M’aprope al grup de filadors que s’hi troben tots junts al davant de la rodeta de menar. Lis demane, lis pregunte si per favor podria fer fil. Els explique el meu interès cap a les tradicions, les manufactures i artesanies locals. Després de conversar amb dos o tres d’ells, la resposta és unànime: no. Insistisc però les seues respostes oscilen entre “astò és molt difícil”, “ara és molt tard”, “si no n’has fet mai ara no podràs aprendre”. Ara ja no, ara… no.

Pegue mitja volta i torne cap on es troben els meus amics. Lis explique. Estava, realment, irritat, indignat, cabrejat. Perquè ho han fet això? Feia uns minuts havia vist una dona, que tampoc havia filat mai, intentant-ho. Perquè a ella sí i a mi no? Per la meua joventut? O pot ser pel pèl de figa? Tant es val. Ràpidament em serene i torne a la tranquil·litat. Reflexione.

Els vells sempre es queixen que els joves no els escolten però, ja al seu jaç de mort, quan el seu pensament rememore la vida passada i se n’adonen que, allò que van fer des que eren xiquets, menar, filar i teixir, no ho han continuat els seus fills, ni tampoc els seus nets, ni ningú, i que la seua sabiduria s’esfumarà amb ells, tal vegada pensaran en aquell jove que es van trobar un dia, anys enrere, amb una motivació especial per aprendre i que no el van voler escoltar.

Requiescat in pace.

 

14 febr. 2011

Visions des de l’Estação

Author: elmanu | Filed under: Contemporaneitat, Pensament

http://2.bp.blogspot.com/_aWmFsAHg4_s/TRZYhsgXn3I/AAAAAAAABNg/9Q67hLv_UWI/s1600/LISBOA%252C+Cais+do+Sodr%25C3%25A9.jpgCom tots els dies a les hores puntes, el metro arriba a l’estació de Cais de Sodré, situat a la part baixa de la ciutat, junt al riu. És una de les estacions més concorries de la ciutat, allí hi ha terminals de trens, metros i vaixells, així com un gran nombre de parades d’autobusos i tramvies.

Sota terra, el comboi es deté a l’andana. Endins dels vagons, centenars de persones s’apressen a alçar-se i ficar prop de la porta per intentar eixir el més ràpidament possible. Una vegada les portes s’obrin, comença l’estampida. Un riu de gent avança ràpidament per l’andana cap a les escales de sortida. Les parets parlen de la situació que allí es viu dia a dia; sobre els taulells, hi ha gravats dibuixos de conills gegants corrent a dues potes i, d’entre d’elles, unes lletres també gegants formant una frase simple, concisa i real: “estou atrasado”.

De sobte, a l’inici de les escales de sortida, aquella marea humana veu reduïda notablement la seua velocitat; les persones s’acopen una rere l’altra, creant-se una ona gradual ascendent de cabells amb tots els colors, aspectes i llargàries possibles. Situat al darrere de tot aquest tumult insocial, l’observació d’aquesta imatge fa, si més no, recordar les primeres seqüències de la gran obra mestra de Fritz Lang Metròpolis on, centenars d’obrers capbaixos, es dirigeixen cap a l’ascensor 219 per descendir a la seua ciutat. Aquí, al contrari, la finalitat s’hi troba en ascendir.http://m1.11870.com/multimedia/imagenes/estaco-cais-do-sodre_pxl_73756af9295fac86e37abf134d75df79.jpeg

Ja a l’exterior, es produeixen similituds i discrepàncies amb el film de Lang. Concorda perfectament la visió del Club dels Fills amb la realitat actual: cotxes, soroll i velocitat són els protagonistes per excel·lència de les noves metròpolis. En canvi però, la llibertat, l’harmonia i la felicitat que hi viuen els habitants de l’exterior, no té res a veure amb la realitat de les nostres ciutats.

Al pis del terra de l’estació de Cais de Sodré, les persones avancen estressades d’un lloc a l’altre per mudar de transport públic. Uns venen de vaixell, allà al fons, tenint que creuar tota l’estació per agafar el metro o l’autobús; altres ixen dels trens, situats a la dreta, per fer el mateix recorregut; altres el fan a l’inrevés… imagineu-vos del caos circulatori que es produeix allí tots els dies. A les parades d’autobús i tramvia, les quals són les mateixes, centenars de persones s’acopen novament, en llargues files i sota la marquesina de la parada, per pujar-hi al transport. De nou l’escena de sota-terra es veu desplaçada a l’exterior, on la finalitat és entrar-hi al mostre metàl·lic que els durà al lloc de treball.

Després de vuitanta anys d’aquella obra d’art cinematogràfica sembla ser que, la Metròpolis ideada per Lang, no difereix tant de la realitat mateixa. Sí, és clar, en alguns aspectes sí però, en altres, segueix el mateix esperit, per no dir que ha degenerat en gran mesura.

http://www.tucamon.es/photos/0001/3245/metropolis_drones_blog.jpg?1235492997Dia a dia els obrers han de desplaçar-se mitjançant els transports públics o privats per dirigir-se a la seua feina, provocant el congestionament dels carrers i la pol·lució de l’atmosfera. A la tornada, no són desterrats a les profunditats de la terra però sí, en canvi, són desterrats a panals de vespes de vint-i-pico pisos d’alçada, per endinsar-se posteriorment al meravellós món de l’espectacle que els proporciona la televisió. La distribució classista de l’habitatge de Lang no és més que la visió extrema de la realitat metropolitana d’avui en dia on, les classes treballadores, són relegades a les circumdats de la ciutat o, inclòs, a ciutats-dormitori creades per la gran urbe conformant la seua extensa àrea metropolitana.

Pel que es refereix a l’estil de vida portat a cap en totes dues versions metropolitanes, mentre que a la creació de Lang es basa en la vida contemplativa i hedonista de les classes amb un estatuts social elevat, la realitat urbana actual es basa en la pressa i la velocitat provocat pel sistema competitiu capitalista i, alhora, per l’automòbil. En el fons, aquestes divergències són basades arran el paràgraf anterior ja que, per aquesta raó, el problema escau en que els treballadors encara continuen existint sobre la superfície del planeta, havent de mobilitzar-se per anar als llocs de feina i produint tot el caos existent a les ciutats modernes durant les hores puntes.

Per tant, la conclusió que es podria despendre de tot açò és que, el més convenient per afrontar el problema seria relegar a la classe treballadora sota el terra, fer realitat la visió futurista de Lang; així, els nostres governants podrien estar tranquils, dirigint el món a la seua manera sense escoltar a les veus oprimides, i gaudint de la seua vida contemplativa i espiritualment buida.

Malauradament, part d’aquesta idea maquiavèl·lica i bizarra ja s’està aconseguint a poc a poc, ells controlen el sistema com els vinga de gust sense escoltar a la gran massa anònima, alhora que també els relega sota el terra, mitjançant les grans oportunitats de llibertat i goig que esdevenen els centres comercials i el control de consciència que aporten els mitjans de comunicació. Del que tal vegada no són conscients és que, algun dia proper o llunyà, les masses s’adonaran que viuen en una falsa realitat mollejada pels seus amos, obriran els ulls i descobriran la vertadera vida. Aleshores serà el moment de deixar-se de productes materialistes sense importància per al nostre ser i esperit, i començar a lluitar per la dignitat i igualtat social.

4 oct. 2010

L’Incendi de La Imperial

Author: elmanu | Filed under: Patrimoni Industrial

Eren les sis i mitja passades de la matinada aproximadament, una trucada telefònica avisa als bombers: una de les naus industrials de l’antiga fàbrica Alfombras Imperial de Crevillent estava en flames. La llum del foc i del sol donaven el bon dia; unes hores més tard, tot estava sufocat.

Uns dies després però, els veïns del Barri de les Casetes de la Imperial i partits polítics de l’oposició, decidiren manifestar-se respecte a la situació en que es trobava la fàbrica ans i després de l’incendi. Exigències de responsabilitats i de crítiques sobre el trist estat actual de conservació i abandó que sofreix aquell conjunt industrial; alhora paraules buides de respecte i faltes de coherència cap a aquest vestigi industrial de la localitat que més endavant esclariré. Després d’aquestes paraules, el silenci.

Ja ha passat més d’un any des d’aquella notícia i, si més no, aquella nau industrial continua de la mateixa manera que els bombers la deixaren, és a dir, apagada.

Destapem el que diu l’hemeroteca. Sortia al Diario Información el dissabte 10 d’octubre de 2009 que, a les 6:45, es donava l’alarma que l’antiga fàbrica de catifes la Imperial s’estava cremant. Una vintena de bombers de diversos punts de la província vingueren a sufocar-lo; tres hores després, l’incendi estava controlat i, a les 14:30, ja no hi restava ningú per allí treballant.

L’endemà, al mateix diari, veïns del barri i el grup Compromís exigien a l’Ajuntament responsabilitats i mesures. Una setmana després, es va manifestar el PSOE. Per part de l’alcaldia, ni una paraula, silenci administratiu.

Efectivament, el govern municipal no es va pronunciar, ni tan sols per dir que no era “competència seua”, tan habitual en les seues declaracions. Res!, ni unes paraules de menyspreu a la resta de grups polítics, ni un “quan vostès estaven governant…” (d’això fa més de quinze anys). Que lamentable! Ara bé, la postura de l’oposició tampoc va ser molt exemplar: “prendre mesures de responsabilitats”, “un projecte d’urbanització estancat”, etc. etc. Incompetència total per part d’uns i d’altres. Res que ens sorprenga.

De tot aquest enrenou, hi ha alguns aspectes a les notícies que inciten a manifestar-me. El primer, en termes genèrics, és a la total ignorància cap a aquest important immoble de patrimoni industrial (del que parlarem més endavant). El segon, a la reflexió: “El interior de la nave estaba prácticamente vacío, con algunas bobinas de hilo viejo y material para el tratamiento de los dibujos de las alfombras.”

Personalment, puc acreditar l’estat de l’interior de la nau ans de cremar-se, i vaig a explicar-ho. Un dia, passejava jo per aquells carrers reticulars formats per la fàbrica i el seu barri obrer i, de sobte, vaig descobrir que la porta de la nostra nau industrial estava oberta. La curiositat i l’emoció foren més fortes que qualsevol altre sentiment, i vaig decidir entrar.

Un pols inquietant s’alçava en cada pisada i, quina sorpresa la meua al descobrir antics telers de ferro de la segona revolució industrial de la localitat, ocorreguda als anys ’60, tots amuntegats a un costat de la nau. Per terra, i a tot arreu, fils, bobines i més fils, dissenys de catifes en format A4 i centenars, què dic centenars, milers de cartonatges! allà, tots tirats als fons. Vaig fer unes quantes fotografies, vaig agafar uns quants dissenys de catifes en paper (tan sols havien dos models), i me’n vaig anar.

Entrada il·legal a una propietat privada? Espoli de patrimoni industrial? Bé, digueu com vulgueu que jo respondré a que, gràcies a aquesta acció, queda el registre de la situació de la nau industrial ans de cremar-se i uns dissenys de catifes bellíssims, d’estil persa.

Bo, aclarit açò, passem a la primera qüestió; sí, aquella sobre la ignorància. Anem a intentar crear un poc de memòria, reconeixement i respecte del que tenim els crevillentins, industrialment parlant.

La fàbrica d’Alfombras Imperial va ser creada per Antonio Pérez Adsuar com una petit taller familiar d’estores, en la dècada de 1920. La seua progressió va ser imparable, tant que, als anys ’40, ja es trobava al capdavanter en la producció d’estores i catifes. La construcció dels cossos de fàbrica sota el Calvari es va produir en la dècada de 1950. Es tracta d’un gran conjunt fabril amb un cos central ocupant una illa sencera, i tres naus de menor tamany al seu voltant connectats a través de corredors i passadissos. Sota el conjunt, es construí un barri obrer amb cases unifamiliars d’una planta formant, tots els elements, un indret industrial amb urbanisme reticulat.

A la fàbrica es realitzava tot el procés productiu, des de l’arribada de la matèria primera fins a l’emmagatzematge i distribució, passant per la carda, el tintat, el preparat, el tissatge i l’acabament. Així, era una factoria autosuficient i, en la dècada de 1960, es va convertir en la major empresa de catifes de l’estat fins al seu tancament, ocorregut ara fa uns anys.

El desconeixement d’aquest petit però important fragment de la nostra història fa embravir-me davant les acusacions i declaracions que realitzen les persones que, cada setmana, discuteixen sobre els problemes de la nostra vila. Paraules que expressen la lamentable situació en que, encara avui (quasi un anys després), es troba el PGOU de la localitat, encara sense aprovar i, per tant, encara sense tindre la possibilitat de requalificar els terrenys on l’indret s’assenta, és a dir, canviar-ho de sòl industrial a sòl urbanitzable. Perquè aquesta és la finalitat de tot: enderrocar la fàbrica per a construir tres-cents habitatges.

Unes altres paraules advoquen per l’actuació de mesures efectives; mesures que, per altra banda, cap dels partits polítics dóna. Enlloc de tant maleir al contrari, no seria el moment d’oferir possibilitats reials i de preservació a la resta industrial? Per exemple, usar-la com un centre d’interpretació de la catifa, o teatre, oficines, escola, centre d’estudis, cinema, poliesportiu, o qualsevol cosa que implique un gran terreny? Un centre de la joventut, tant de moda actualment per les noticies aparegudes on diuen que va a construir-se un de nou, enderrocant la casa del metge? Realment això és necessari?

I després d’aquestes preguntes, és quan comencem a lligar les coses i quan es troben un cúmul de proves: una antiga fàbrica abandonada, un sòl golós per la seua localització, una espera a l’aprovació del Pla General, i un incendi.

No vaig a fer la conclusió més fàcil perquè, al meu parèixer, pense que l’incendi no ha estat intencionat. Més ve pareix una acció d’uns joves ignorants que, al seu amagatall (era ben fàcil endinsar-se a aquella nau), se’ls va caure cendra d’allò que estaven fumant i, les partícules de pols mesclades amb les restes de llana, van fer que això començara a prendre, cremant sense pietat tot el que allí es trobava.

A més, un incendi provocat en plena crisi econòmica, sense cap opció per urbanitzar a curt termini, no tindria cap sentit. Els especuladors volen i veuen els diners el més aviat possible, no pas després d’uns mesos. Així que, en certa mesura, hem d’agrair a la crisi la “salvació” d’aquest indret industrial.

Amb aquestes reflexions m’assalten nous dubtes. Una vegada incendiada, vaig anar per aquell barri per fer unes fotografies des de l’exterior a les conseqüències del sinistre. Recorde ben bé aquella imatge: cartonatges, fustes, bigues per terra socarrades i allà, al fons, en una zona on el foc no va arribar, el buit. El buit d’uns telers de la segona revolució industrial que el foc no va arrasar i que, possiblement, ja no es trobaven a l’interior quan es va produir. Qui se’ls emportà? On? I el més important, per ventura els amos sabien del perill de mantindre els antics telers allà? O simplement els van vendre com a ferralla? Tantes incògnites, tan poques respostes.

Per desgràcia, açò és una realitat que s’ol al poble, i no pel fum del foc. La crema d’una part d’aquest bell exemple de patrimoni industrial crevillentí, hagués pogut estar el pic de l’iceberg, el moment que fa despertar les ments adormides, però tots continuaren dormint. I aquest article mai no podrà fer el soroll d’un gran despertador.

Avui en dia, després de més d’un any d’aquell incendi, la realitat es fa més crua que el drama: deixadesa, oblit i abandó. El pròxim pas quin serà? L’enderroc? El dia que això tinga lloc, no només s’esborrarà un element patrimonial més de la vila, caurà la memòria de centenars de treballadors que, amb el seu suor, van aconseguir alçar i posar en moviment els telers de la major indústria catifera de l’estat durant vuitanta anys; s’esborraran les generacions que escoltaren els sorolls de les llançadores, que oloraren el tuf dels tintats, que veien dia a dia catifes passar per a repassar-li els dobles. Tot això seran tan sols uns records que quedaran encapsats en les ments d’aquelles persones. És hora de posar-se a la feina.

Fonts:

Diario Información. 10, 11 i 24 d’octubre de 2009. 21 de maig de 2010.

Edició digital de La Verdad. 10 d’octubre de 2009.

Arxiu fotogràfic propi (imatges de l’1 de novembre de 2009)

27 set. 2010

Preguntes d’un treballador que llegeix

Author: elmanu | Filed under: Obrerisme, Obres

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
de la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
els paletes? La gran Roma
és plena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la lle-
gendària Atlàntida,
la nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
la seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.
Tantes preguntes.

Bertolt Brecht, dramaturg alemà (1898-1956)