buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
2 maig 2010

Xicago, 1 de maig de 1886

Author: elmanu | Filed under: Obrerisme

Una gran vaga general tenia lloc aquest dia, a la ciutat de Xicago, per reclamar les vuit hores laborals. La fàbrica McCormik era l’única que treballava en aquell moment, continuant la producció a base d’esquirols. Després de dos dies, la vaga continuava i la congregació es va reunir front a la fàbrica. Quan va sonar la bocina els manifestants es van llançar contra els esquirols començant una batalla campal. La policia entrà en acció i començà a disparar, produint sis morts i centenars de ferits.

Al dia següent, el periodista Alfred Fischer, observador de la guerra que va presenciar, es dirigí cap al periòdic Arbeiter Zeitung per redactar una proclama que deia així:

“Treballadors: la guerra de classes ha començat. Ahir, front a la fàbrica McCormik, es va fusilar als obrers. La seua sang demana revenja!.
Qui podrà dubtar ja que els xacals que ens governen estan àvids de san treballadora? Però els treballadors no són un ramat d’ovelles. A la por blanca responguem amb la por vermella! És preferible la mort que la misèria.
Si es fusila als treballadors, responguem de la manera que els amos ho recorden per molt de temps.
És la necessitat la que ens fa xillar. A les armes!
Ahir, les dones i els fills dels pobres ploraven als seus marits i als seus pares fusilats, en tant que, en els palaus dels rics es plenaven gots de vi costós i es bebia a la salut dels bandits de l’ordre…
Sequeu les vostres llàgrimes, els que sufriu!
Tingueu coratge, esclaus! Alceu-vos!”

Aquest pamflet, finalitzava amb un acte de protesta, eixa mateixa vesprada, a la plaça Haymarket. Ja allí, 20.000 manifestants eren reprimits per la policia. De sobte, una bomba explotava on s’hi trobaven els policies, matant-ne a un i ferint a diversos. La policia va reprimir aquest acte amb un nombre incontable de ferits i morts.

En novembre d’aquell any, un judici contra vuit anarquistes, donava fi a la revolta. Tres foren empresonats i cinc foren condemnats a la forca, són els anomenats Màrtirs de Xicago. Un d’ells, Hessois Auguste Spies, xilla moments ans de la seua execució: “la veu que aneu a sofocar serà més poderosa en el futur que quantes paraules puc dir jo ara”. A finals d’aquell any, centenars de patrons donaven als seus obrers les vuit hores laborals.

En la Segona Internacional, celebrada en París en 1889, es va decidir rendir homenatge als Màrtirs de Xicago. Naixia, així, el Dia del Treballador; que es celebraria tots els primers de maig, en record a aquells anarquistes i obrers que van morir per a que altres pugueren assaborir la victòria de: 8 hores per a treballar, 8 per a dormir, i 8 per a l’oci.

YouTube Preview Image

18 gen. 2010

Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques

Author: elmanu | Filed under: Museus, Patrimoni Industrial

En l’interior del Monestir de santa Maria del Puig, santuari unit amb la tradició i la conquesta del Regne de València, s’hi troba el Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques. Obert les seues portes en maig de 2008, després d’una rehabilitació de l’antic espai expositiu de 1985, és una de les col·leccions museístiques més importants d’Europa, junt al Museu Gutenberg de Maguncia a Alemanya, amb una quantitat de peces
que superen el centenar.

El Museu consta de sis sales des d’on es distribueixen les diverses fases de l’evolució maquinista de la impremta i de l’obra gràfica, així com una gran quantitat de llibres impresos a València en edició facsímil, periòdics o targetes d’empreses i de gravats i xilografies dels autors més representatius de la contemporaneïtat espanyola, amb concordança cronològica entres les màquines i les obres exposades.

La Sala Gutenberg és la primera de la visita on, com el seu nom indica, està dedicada a l’invent, a l’inventor i a la seua època, exposant-se un taller d’impressió del segle XV, una reproducció exacta de la premsa de Gutenberg, i diverses obres facsímils de l’època.

La segona sala està dedicada a les màquines Minerva, tracta el pas entre les premses de fusta i de ferro. És la sala més petita del museu i s’exposen màquines Stanhope i Imperial, de 1805 i 1828 respectivament. Just davant de l’entrada de la sala tercera hi ha un audiovisual que, personalment, no li vaig prestar massa atenció.

Arribem, així, a la tercera sala dedicada a la Història de la Impremta. En aquest espai
s’hi aprecia l’evolució de la impremta de dues maneres alhora: a través de l’evolució de les premses, on s’hi observa la complexitat que van adquirint, a poc a poc, les màquines; i a través de panells on es mostra el desenvolupament contextual de la impremta a Espanya.

La quarta sala, amb les Arts Gràfiques, és un dels espais més complets del museu exposant
el desenvolupament de les tècniques d’impressió. Màquines, obres, fotografies, audiovisuals i panells conformen el discurs per mostrar l’evolució de les arts gràfiques amb la tipografia i la foneria dels tipus en essència, i la forma de les màquines Linotype, Morisava, Oris o Dialtex fins arribar a la composició feta per ordinador.

La següent sala, dedicada a les Arts Impreses, està configurada en tres arcs temàtics: la xilografia i el gravat, l’enquadernació, i el llibre. A la primera àrea temàtica hi ha totes les eines per a la creació de totes dues arts. A l’enquadernació s’hi troba tot el procés d’aquesta tasca i, finalment, al tercer espai, dedicat al llibre, hi ha una seixantena d’obres impreses als segles XV i XVI.

Finalment, la sisena sala, presenta la Difusió de les obres que eixien de les premses, és a dir, serigrafies d’art contemporani, diaris valencians del segle XIX i una furgoneta original de la papereria Vila de 1902, usada per a repartir les comandes.

En definitiva, el Museu de la Impremta i de les Arts Gràfiques presenta un excel·lent discurs sobre l’evolució de la impremta en totes les seues faces de transformació. Un lloc on qualsevol curiós o historiador interessat en aquesta matèria no pot permetre’s no assistir-hi.

Horaris:

De dimarts a dissabte: 10 a 14 h. i de 16 a 18 h.

Diumenges i festius: 10 a 14 h.

Dilluns tancat.

Entrada gratuïta

12 des. 2009

Un Museu de l’espart a Crevillent

Author: elmanu | Filed under: Etnologia, Museus

Un Museo con raíces

Los crevillentinos Antonio Pérez y Matilde Maciá exponen su particular colección de artesanía de esparto con miles de piezas

Un matrimonio de crevillentinos, Antonio Pérez y Matilde Maciá, poseen un museo de artesanía a base de esparto e hilo. La pareja empezó a trabajar el esparto cuando el hombre se jubiló, hace once años, ya que sus padres vivían de él vendiéndolo o intercambiándolo por comida en la Vega Baja. Después de once años, el matrimonio expone en una cueva típica todo su trabajo en el que, además de alpargatas, gorros y capazos, muestran reproducciones en miniatura de columpios, una noria, un carro de helado o telares de alfombras.

JOSÉ A. MAS En una típica cueva del popular barrio de la Salud de Crevillent, un matrimonio de jubilados, Antonio y Matilde, de 74 años de edad, ha dado vida a un verdadero museo de artesanía autóctona a base de artículos de esparto e hilo.
Como antaño hicieran sus padres, Antonio Pérez se ha dedicado, desde que se jubiló, a trabajar el esparto, una mata que recoge de la Sierra de Crevillent y con la que, junto con su mujer Matilde Maciá, ha sido capaz de realizar todo tipo de figuras artesanas. Primero, empezaron con los típicos capazos y alpargatas de este material, y después siguieron haciendo con el esparto cualquier objeto o cosa que se les pasara por la mente.
Como resultado de esta singular afición, y en la misma cueva en la que hace 74 años nació Antonio, el matrimonio ha instalado su museo particular con todas sus piezas de artesanía. Una cueva, pegada a su vivienda habitual, que abren y enseñan a tantas personas como estén interesadas en visitarla y conocer su trabajo de primera mano.
En el hogareño museo exponen miles de piezas hechas a base de esparto y hilo. Alpargatas, alfombras, gorros y capazos comparten protagonismo con reproducciones en miniatura de columpios, una noria, un carro de helados e incluso varios telares para fabricar alfombras. Además, Matilde ha confeccionado una serie de muñecas de hilo. Algunas de ellas son reproducciones de protagonistas de dibujos animados y personajes de películas.
El esparto y Manuel llevan unidos toda su vida. El crevillentino explicó que “yo nací en esta
misma cueva, y durante toda mi vida he visto como mis padres vivían del esparto. Ellos lo recogían de la sierra y lo trabajaban para luego poder venderlo, o intercambiarlo por comida, en la Vega Baja”. Antonio Pérez indicó que, “cuando me jubile, hace once años, empecé a hacer cosas con el esparto y, poco a poco, con mi mujer hemos logrado montar el museo”.
Matilde Maciá aseguró que “tenemos muchas cosas guardadas porque ha llegado un momento en el que no nos cabe todo en la habitación de la cueva”. El pequeño museo suele recibir visitas de vecinos de la localidad que lo conocen y llevan allí a personas conocidas. Matilde dijo que “mucha gente viene y quiere comprarnos algunas cosas, pero nosotros no vendemos. Lo hacemos porque nos gusta y no sabríamos ponerle un precio”.
El trabajo del esparto no es fácil. Antonio aseguró que “para manejarlo bien tienes que conocerlo. Sólo así y con inteligencia puedes llegar a hacer lo que quieras con él”. Hasta la fecha, han sido varias las ofertas que el matrimonio de crevillentinos ha recibido para trasladar su trabajo hasta un museo pero, pese a su avanzada edad y que ninguno de sus cuatro hijos sigue, de momento, su tradición, consideran que la obra es suya y, por eso, sólo debe permanecer en su casa.

Font: Diario Información (Domingo 18 de octubre de 2009)

Quan als albors del segle XIX la Revolució Industrial s’expandia per Europa, la Península Ibèrica, exceptuant alguns indrets aïllats com Barcelona, Euskadi, Astúries i Madrid, mantingué la manufactura tradicional en l’elaboració dels seus productes. Al País Valencià, tan sols una ciutat, ficada entre muntanyes, introduí i potencià les innovacions procedents d’Europa. Ens estem referint, clarament, a Alcoi.

Al llarg del segle XIX i durant el segle XX però, les coses van començar a canviar i, a poc a poc, la burgesia valenciana va començar a invertir en aquest nou concepte de fer feina. Els llocs manufacturers es convertiren en centres industrials dels seus productes i, al camp, es potencià el monocultiu i les grans explotacions agrícoles.

No obstant això, no fou fins a 1920 quan veritablement començà a mecanitzar-se la indústria i el camp. És a partir d’aquest moment quan es pot parlar de la Primera Revolució Industrial del País Valencià, molt posterior a la, ja consolidada, indústria d’Alcoi. Des d’aquell temps ençà, tota la xarxa industrial i agrícola va anar consolidant-se i mecanitzant-se.

Va ser durant la dècada de 1960 quan, en Anglaterra, molts d’aquests vestigis industrials, ja obsolets, començaren a demolir-se i suprimir-se per d’altres nous. Moltes veus es manifestaren contràries però, no fou fins la destrucció de l’estació Euston de Londres, en 1962, quan es provocà una forta repulsa per part dels historiadors i investigadors més progressistes defenent que, les restes industrials, eren els vestigis de l’inici de la societat contemporània i que, per tant, havia d’enregistrar-los, investigar-los i
conservar-los. Aquest punt d’inflexió marcà l’inici de l’Arqueologia Industrial.

La Fàbrica Gran. Hijo de Augusto Mas de Crevillent

Encara que el naixement d’aquesta disciplina vingué lligada a la de patrimoni industrial (i per això solen confondre’s, encara avui), la realitat és que, tot i complementar-se, cadascuna d’elles té els seus mètodes i finalitats. A grans trets, s’entén per Patrimoni Industrial al conjunt de béns mobles i immobles del període industrial-capitalista.

Per la seua banda, l’arqueologia industrial és una ciència que s’ocupa d’enregistrar, investigar i analitzar els vestigis materials i immaterials de la societat industrial utilitzant els mètodes de l’arqueologia clàssica tals com la prospecció, l’excavació (estratigrafia), la documentació, la classificació i l’anàlisi, per a produir coneixements històrics que ajuden a interpretar i explicar la societat contemporània. A més, innova d’altres mètodes en els seus procediments com és l’ús de les fotografies antigues i aèries, les fonts orals, les pel·lícules, els catàlegs de publicitat, etc.

El seu camp de treball abraça una època concreta que va des de la protoindústria fins a les actuals tècniques mecàniques caigudes en desús i, el seu mètode de treball, conceptualment parlant, ha d’utilitzar i presentar la resta arqueològica (el “monument industrial”) com allò què realment és: la part visible i material de tot un procés que suposà l’origen d’una organització del treball diferent i d’un altre sistema de vida vingut de les noves relacions socials. Per això, qualsevol resta material -fàbriques, màquines, vivendes,
mitjans de transport i de comunicació, llocs d’oci, transformacions agrícoles i paisatgístiques, etc.- són vestigis de l’activitat humana de la nostra societat.

Al País Valencià, no va ser fins als anys huitanta quan comencen a aparèixer les primeres publicacions sobre arqueologia industrial i, ja en la dècada de 1990, es crea l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial (AVAI) la qual ha realitzat una gran feina d’investigació arqueològica-industrial i de protecció del patrimoni, amb l’organització de Congressos d’Arqueologia Industrial del País Valencià (a 1990 i 1994), l’edició de publicacions i de butlletins semestrals o l’inventari de patrimoni industrial de l’eix Alcoi-Ontinyent i de la comarca de la Ribera.

No obstant aquesta important tasca, i que la primera publicació de l’estat espanyol sobre arqueologia industrial fora en Alcoi (Aracil, Cerdà i García-Bonafé, Arqueología Industrial de Alcoi, 1980), la veritat és que els polítics i dirigents del País Valencià no aprofiten el potencial industrial que tenen als seus pobles i comarques deixant, la majoria de vegades, les restes industrials oblidades o, directament, les manen enderrocar sense enregistrar-les ni inventariar-les prèviament.

Com ja hem comentat al principi d’aquest article, exceptuant Alcoi, la industrialització al País Valencià fou tardana. Arran d’ella, es produí una gran expansió urbana en la majoria de poblacions valencianes, creant-se barris obrers i una urbanística racional i hipodàmica; per la seua banda, el camp va canviar la seua fisonomia tradicional de policultius i petites parcel·les per l’agricultura extensiva i el monocultiu, a més de multiplicar en gran mesura la
quantitat de terreny on cultivar.

El País Valencià és una terra rica pels diferents tipus d’agricultura i indústria degut a la seua diversitat climàtica i orogràfica. Al camp, destaca la producció de la taronja arreu del país, sobretot en les comarques més planes properes a la costa; alhora, la producció de la vinya també n’és ben important, aquesta vegada en les comarques de l’interior, especialment la Plana d’Utiel, la conca del Vinalopó i a les Marines Alta i Baixa. A més d’aquests dos cultius predominants, també cal assenyalar el cultiu d’arròs a les marjals de la província de València i del nord d’Alacant com la de Pego-Oliva.

 Pel que es refereix a la indústria, destaca el tèxtil i el paper de la tríada Alcoi-Ontinyent-Xàtiva, la ceràmica de Castelló-Onda, el calçat de la Vall del Vinalopó, el moble i la maquinària elèctrica a València i la seua àrea metropolitana o els joguets de la Foia de Castalla. A més, hi ha poblacions que s’han dedicat quasi exclusivament a un producte concret amb gran expansió comercial tant a Espanya com a l’estranger, tal és el cas del torró i gelat de Xixona, la ceràmica de Manises o les catifes de Crevillent. També s’ha de destacar la potent indústria siderúrgica del Port de Sagunt.

Així, en aquest context agrícola-industrial, l’arqueologia industrial pot aportar nous enfocaments i obrir nous interrogants sobre el segles XIX i XX valencià, a través de temes com la reconstrucció i transformació del paisatge agrari i de la urbanística urbana i rural, l’estudi dels processos de producció o les condicions de vida i treball.

A més d’això i com ja ha estat dit ans, l’arqueologia industrial es complementa amb el patrimoni; per tant, després del treball arqueològic, la manera de conservar aquelles restes industrials és donar-li ús i raó d’ésser. Per exemple, el conjunt arqueològic industrial d’El Molinar a Alcoi, presenta totes les tipologies fabrils de la industrialització, des del segle XVIII fins a començaments del XX; després d’un pla molt ambiciós de fer un important conjunt museològic que abraçava tot Alcoi, la cosa es va quedar en no-res i, avui en dia, el Molinar es cau a un ritme desenfrenat.

Més o menys ocorre als Alts Forns del Port de Sagunt, on tan sols en queda un, el número dos, de tres que n’havia, o a la Tabacalera de València, que han fet desaparèixer les naus posteriors per a construir finques. Així mateix, en la majoria de pobles valencians les restes industrials desapareixen sense deixar constància i, el més trist d’açò, és que no se li dóna la importància que deurien tindre ni es creen museus que expliquen la història que comportaren, exceptuant algunes poblacions que sí tenen un museu dedicat a la seua tradició local.

No obstant, encara que no tot poden ser museus d’arqueologia industrial ja que hi ha massa restes i no suficient informació per omplir-los, també poden servir per allotjar altres seus, com un altre tipus de museu, biblioteques, centres d’informació, cinemes, centres comercials… n’hi ha una gran quantitat d’instal·lacions que necessiten d’un gran espai i, ja que sinó es reutilitzen s’enderroquen, perquè no utilitzar una construcció ja realitzada i rehabilitar-la, tot i que en una altra funció a l’original, per a que tothom recorde per sempre què allí s’hi trobava la fàbrica més important del poble?

29 juny 2009

Jo vinc d’un silenci

Author: elmanu | Filed under: Obres

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenem
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
per identitat!

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

Raimon

Creada en 1975, i cantada per primera vegada al Palau d’esports de Montjuïc…

…mentre Franco agonitzava sobrevivint.

YouTube Preview Image