buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online

Manifest

I

El naixement del Barranc del Marxant s’hi troba en el vessant esquerre del collat que formen el cim més alt de la Serra de Crevillent, la Vella, i el seu alfil, el Campanà. Després d’un primer tram de baixada quasi en vertical arriba a una foia que desemboca en els Llisos del Marxant; ans però d’arribar a aquesta zona més ampla i menys escarpada, el barranc travessa l’anomenada Tanca del Runar, un lloc on les faldes del Campanà i del Catí s’estreten vertiginosament formant unes parets verticals amb molt poca distància entre d’elles separades pel barranc anteriorment citat del Marxant.

La petita foia que forma el barranc s’hi troba, tot just, sota el gran pedregar de la cara oest del Campanà, així, l’excursionisme per aquesta llar serà fatigosa i serpentejant per esquivar les grans i petites pedres que van arraconant-se i amuntonant-se sota el pedregar.

Pel que sembla, en la parla local runar era un mot usat habitualment per la població per referir-se als pedregars però, a poc a poc, ha hagut una substitució i ha quedat pedregar com a forma generalitzada. De fet, tan sols al topònim de la Tanca del Runar s’hi troba aquest vell mot, quedant com a resta etimològica del parlar crevillentí d’antany.

A una altura semblant, però a un enclavament més oriental, s’hi troba el Cantal de la Campana. Aquesta petita llometa rep el nom per la seua forma conopial i, des del seu cim, s’observa el Barranc Fort que desemboca al Castell Vell cap al sud-oest, els dos Castellars al
sud-est i est i el Puntal i la Caixa al nord; sota la seua falda, naix un altre barranc que més avall, uns quatre quilòmetres, creuarà la població de Crevillent, la Rambla.

Seguint el vessant d’aquesta rambla, hi existeix actualment una pista forestal que recorre el traçat de l’antic camí que comunicava Crevillent amb el Vinalopó per l’interior de la serra. Per ell s’hi troben assentaments arqueològics d’una diversitat apassionant de civilitzacions, des del calcolític fins a l’edat moderna, passant pel Bronze final i els ibèrics ja que el seu recorregut hi era una via principal de comerç i un enclavament estratègic a l’edat mitjana. Però, amb la construcció d’una nova via al voltant del segle XVII-XVIII, la Garganta, d’una pendent molt més suau i un recorregut menys zigzaguejat, aquest camí quedà obsolet i es destinà per a pastura del ramat.

Així, aquest antic camí de pas ha anat deixant, a poc a poc, rastres antropològics de les civilitzacions que el circumdaven i, el Cantal de la Campana, no és una excepció. Sobre el seu cònic cim hi queden les restes d’una petita talaia datada dels segles XV-XVI. Aquesta construcció estava dotada d’una torre de guaita que s’hi trobava, alhora, comunicada amb una fortificació de major tamany situada just enfront, sobre el turó del Castellà Barricaes, flanquejant totes dues construccions aquest indret del camí.

Avui en dia però, tan sols hi queden les restes d’aquestes fortificacions i, pel que es refereix al Cantal de la Campana, part de la seua pedra ha estat utilitzada per construir marges abancalats seguint el perfil de la lloma i convertint, en una odissea, el diferenciar a simple vista la planta original d’aquesta antiga talaia amb els marges construïts posteriorment.

La fusió de tots dos topònims ha donat lloc a la formació d’un de nova creació, el Cantal del Runar que, tot i que sense tindre una experiència prèvia pren sentit, amb aquesta humil descripció l’agarra totalment.

 

II

Des de dalt del cantal, la campana dóna un crit a la historiografia: prou de documents descontextualitzats, prou d’una visió de la història aliena a la majoria de la població, prou de noms, de reis, de guerres, de dades i de territoris conquerits i conqueridors. Tots sabem que la història la conten els vencedors i, aquests, mai no podran ser una sola persona sense el poble anònim que va lluitar per salvaguardar el nom del seu rei en la història.

Des d’aquesta tanca, el runar se’n veu enfilat cap al cel amb centenars de pedres caigudes en l’oblit i dipositades al sòcol del barranc. Pedres anònimes que fins ara mai no han tingut veu; pedres que, per a molts, mai no han existint ja que als documents no se’n fa constància; pedres soltes que formen un runar difícil d’expugnar; pedres unides contra el vent i altres forces climatològiques. Pedres mortes que, en canvi, són les que fan el marge d’aquell gloriós castell del rei victoriós.

Aquest castell conquerit, aquesta arquitectura construïda, aquell palau sumptuós, aquella catedral beneïda… la història de l’art dóna dates, materials, estils, ordres religioses, arquitectes i tot allò interessadament banal com fixar dades on els estudiants puguen recolzar-se per aprovar aquell fatigós examen, o per fer més intel·lectual una visita guiada però, on són els pedrapiquers? i els talladors, fusters o vidriers? On es reflecteixen les caigudes des d’aquell andami que han donat tantes morts i plors?

Per que no som una pedra perduda i solitària enmig de la multitud ni un èter boig en una societat corda, per que som un individu endins d’un conjunt de masses col·lectives i socials, el cantal s’uneix al runar per fer forta la revolució i l’antropologia es fusiona amb l’art per a crear obres humanes, col·lectives, seriades i anònimes.

Altres moviments del passat ja van aclamar aquesta nova veu reivindicant la glòria que mereixen les classes socials més desprestigiades per la història; els il·lustrats posaren la base, els realistes socials mostraren la vida pèssima dels obrers i camperols en el seu àmbit vital, els neorealistes s’endinsaren en la vida d’un obrer sorgit de la multitud i la nova cançó la reivindicà per millorar els seus drets. Així que…

…avui és el dia! Deixem per fi de banda els estudis tancats en un edifici cobert de papers efímers obstruint la realitat, oblidem-nos d’aquells documents envoltats de mentides i dates; isquem de la tanca que ens ofusca i endinsem-nos pel runar fins arribar a la campana que done noves veus a la historiografia artística i obrim els ulls al món que ens envolta ja que, a qualsevol indret on la nostra mirada arriba observar, allò que s’hi veu tan sols és Art.