buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
1 febr. 2009

Crònica memòria d’una Exposició sobre les Coves del Poble

Author: elmanu | Filed under: Artística, Etnologia

El passat any 2008, durant la primera setmana de setembre i coincidint amb les festes del Barri de la Salut, va tindre lloc en la Coveta l’exposició: Les Coves del Poble. Sorgir, Forma i Essència. Una exposició que, amb molt poc pressupost, va aconseguir apropar els visitants amb el seu passat més immediat a través de la tradició covera i manufacturera de l’espart i el fil. En aquestes línies, no sols vull mostrar quin va ser el treball seguit des de la idea primordial fins a les impressions personals dels visitants que s’hi van acostar, sinó també demostrar que, tot i amb pocs mitjans econòmics però amb coneixement i estima per la cultura del nostre poble, es poden idear nous projectes expositius amb un cert rigor museològic.

La veritat és que, des de feia temps, ja tenia en ment el realitzar una exposició d’aquest tipus en la Coveta (la meua primera exposició com a comissari), l’haver estudiat història de l’art, el promoure activitats per a que les persones coneguen el nostre projecte ecocultural i la motivació per aquelles tradicions etnològiques que, desgraciadament, van perdent-se o s’han perdut irremeiablement són les causes que em van induir a realitzar aquesta exposició.

Així, les primeres idees vingudes al meu cap eren sobre el sentit de l’exposició, el què volia mostrar i com, prompte vaig pensar en dividir-la en tres parts, no sols per fer-la més comprensiva i atractiva sinó per adequar-me, alhora, al reduït espai que m’oferia la Coveta: sorgir es trobaria en la cova més menuda i seria un repàs històric sobre les coves mentre que, forma i essència, s’hi trobarien, totes dues, en la cova de major tamany disposant-se arreu les parets laterals, una enfront de l’altra, per mostrar la seua tipologia i el treball manufacturer realitzat endins d’elles.

El recull d’informació i d’objectes expositius va ser senzilla i, alhora, costosa. Els textos dels panells els vaig traure d’un treball d’investigació sobre les coves que vaig realitzar per a la universitat i, els objectes, em van ser facilitades per moltes persones que, a l’assabentar-se del meu projecte m’ajudaren i em prestaren materials que ells tenien a casa seua amb l’únic compromís que “ho cuidara bé”.

Un dels problemes en que més prompte em vaig topar va ser en el model de finançament per a sufragar els costos de l’exposició; la Colla no passava per un bon moment econòmic i vaig demanar una subvenció a la Cooperativa Elèctrica, la qual me la va acceptar sense cap problema. Ara començava la veritat: la posada en escena de l’exposició i la selecció de textos, fotografies i objectes.

I què difícil és fer aquesta selecció per a que el resultat siga atractiu per a tots! Havia de cenyir-me a l’espai posant en relació el text i les imatges dels plafons amb els objectes expositius. I el més caòtic de tot: les parets d’una cova no són rectes!… això va ser un aspecte que no vaig tindre en compte fins el moment en que estàvem muntant l’exposició, i va ser difícil de veritat, sobretot en la cova més menuda on no hi ha aquell enlluït d’algep propi de les nostres coves que allisa les parets i les fa uniformes però, al cap i a la fi, va ser tot un repte i una prova per als meus nervis, que va sortir satisfactòriament.

Tot i això, ans del muntatge encara quedava molta feina per fer i, sincerament, volia fer-la bé. Com he dit, durant tot l’estiu em vaig dedicar a recollir informació i objectes i a fer la selecció de textos i fotografies. La catalogació també va ser un referent en el treball, cadascuna de les fotografies, dibuixos i objectes que havien en l’exposició quedaven enregistrats amb les mides, els materials, la cronologia i un còdex d’identificació. Era un treball costós i meticulós però també era necessari, almenys per a mi.

A més, en l’exposició i al catàleg es van reflectir aquestes dades a través de cartel·les informatives, al costat dels objectes i dibuixos, com el realitzat personalment de la planta, l’alçada i la secció a escala de la Coveta, l’única cova filadora que hi queda a la població.

Una altra cosa que vaig trobar imprescindible de fer per a aquesta exposició va ser un catàleg on, a més de les obres exposades, existira una sèrie d’articles que ampliara tota la informació de la visita. Es tractava d’una reconversió del citat treball d’investigació però adequant-lo a les necessitats i a la dinàmica de l’exposició; el resultat crec que va ser un treball molt interessant per aquelles persones que desitjaven saber-ne més de les nostres coves.

A punt d’arribar el setembre, encara quedaven coses per fer, com sempre; i, com sempre, la meua angúnia s’afermava i col·lectivitzava a tots els del meu voltant. Els nervis i la fixació per a que tot quedara llest per al dia de la inauguració pràcticament ni em deixava dormir. Faltaven pegar els cartells pel poble, repartir els tríptics, fotocopiar els catàlegs, anunciar-ho a TeleCrevillent… pujaria gent? Aquesta era la por que més em posava nerviós; un fracàs d’assistència faria adonar-me de quina classe de gent viu al poble, aliens a les seues arrels, l’última oportunitat per a un poble que oblida i cega el seu passat. Sé que l’esperança és l’últim que es perd però, Pandora, fa temps em va demostrar com estan les coses en este poble… i tot té un color gris cement.

Uns dies ans de l’exposició, vam fer una neteja general a la Coveta, la vam buidar de trastos que destorbaven el pas dels visitants i vam començar a muntar l’exposició: aquest panell aquí, aquest allí, aquest… no se si posar-lo aquí o ahí, on queda millor?, aquí no se… no me convenç del tot. A la cova xiquica els problemes no eren d’estètica, sinó de suport: aquest panell té que anar aquí, en aquesta paret, però hi ha un bony que no em deixa posar-lo, aquest ha d’anar allà, però hi ha un forat i no agarra… Una adquisició d’última hora, una roeta de menà, l’objecte estrella de l’exposició; com la posem? Axina o axana? Crec que millor de la segona forma, es veu millor des de l’entrada.

I, a poc a poc, va anar perfilant-se la forma de l’exposició, el projecte es fa latent, pren vida, respira. Poc temps després, tot queda llest, tan sols queda esperar al dia 1 de setembre que, curiosament, és l’endemà del muntatge, tot a última però, ves per on? Al final és com millor ixen les coses.

Aquell dia, per de matí, vam anar a TeleCrevillent per fer constància de l’exposició i convidar-los a la inauguració, que era a les sis de la vesprada. Creïlles, torraet i un vinet del Fondó col·laboraven en fer més calorosa, la ja vesprada d’aquest setembre passat. Comencen a arribar els primers visitants i també la tele, la qual em convida a una entrevista per comentar l’exposició, jo agraïsc la seua assistència i l’endemà aniré per contestar preguntes referents a d’ella, al mig dia sortirà a les notícies.

El nombre de visitants va ser constant però desigual segons els dies de la setmana que durava l’exposició (la setmana de festes del Barri de la Salut). En total van ser unes cent les persones que s’hi van acostar a veure-la i, al meu parèixer i en general, totes van quedar satisfetes. Jo també vaig quedar prou satisfet amb la resposta de la gent (sorprès en molts casos) i, amb les seues aportacions i experiències, vaig reflexionar sobre molts aspectes tant referents a l’exposició com d’altres més íntims i personals.

Crec que un aspecte important va ser la duració i l’horari que hi havia. Només una setmana va ser prou poc de temps però jo vaig tindre les meues raons i en l’assemblea de la Colla també: dissabte és la nostra festa gran, no anava a arriscar-me a que una nit tan caòtica com aquella li passara res als objectes expositius; són antics, part de la història del poble i de les persones que me’ls havien cedit, jo n’era el responsable i un embriac més de tots els que vam estar en la festa.

Tampoc pretenia que fora molt més llarga del que va ser; era una mena de “prova” per vore la resposta de la gent, per apropar-la a la nostra seu i per que vegueren que no només l’ajuntament fa aquest tipus de coses… i molt menys amb un fil conductor i no una aglomeració de peces amuntonades en un espai! En resum, era un previ d’un nou projecte expositiu molt més ample.

A més, estar totes les dies durant un cert número d’hores a la Coveta, sincerament, va ser prou dur, no només pel calor sufocant que feia sinó, sobretot, per aquelles hores mortes esperant als futurs visitants. Com ja he dit ans, l’horari va ser determinant i, a grans trets, quasi cap dia apareixia ningú ans de les huit de la vesprada; exceptuant certs dies en que, aquelles persones que van pujar prompte, em van fer companya amb una cerveseta ben fresca. No obstant, la major afluència de públic oscil·lava a partir de les huit, supose que per la calor i per la feina però, estic segur que, si l’horari haguera sigut més flexible i durador, el nombre d’assistents seria prou més elevat.

Amb tot, les meues divagacions més profundes provenen de les impressions dels visitants, als quals sense estar damunt d’ells (odie això quan faig una visita museística) els feia una introducció de la guia i les sales de les exposicions per a, després, deixar-los lliurement observant i agafant conceptes mostrats en l’exposició i donant-los temps per a reflexionar. Més tard, em retrobava al seu costat per escoltar les seues inquietuds, pensaments i records personals.

Tots tenien alguna cosa que dir, tots tenien veu, impressions arran l’exposició i records al més profund del seu interior que, amb l’observació d’objectes que ells mateix van fer i treballar, sorgiren de sobte com una explosió retrospectiva de llocs, persones, feina, anècdotes i històries. La sola presència d’elles al Taller del Danielet (antic nom de La Coveta), després de tants anys, ja els introduí en aquesta amalgama de records i moments de la seua vida, quan eren uns xiquets. Efectivament, com ja us haureu adonat, estic parlant dels visitants de major edat, el veïnat del nostre Barri de la Salut i d’alguns altres indrets de barris troglodites.

Sincerament, era un plaer escoltar-los, i m’agradaria que llegiren aquesta reflexió per que pocs joves (i no tan joves) saben d’escoltar als seus majors, pocs saben que, darrere dels seus ulls, encara es manté la història d’un Crevillent que ha mort i que mai no tornarà. A pocs els interessa aquelles “històries d’agüelo” que parlen de carrers sense asfaltar, de coves sense llum ni aigua, de bancals on ara hi han edificis, dels temps durs de postguerra, d’aquells treballadors i treballadores que feien pleita, fil, espardenyes i estores en una fàbrica o en la seua cova… però jo gaudia com un xiquet escoltant-los, em fascinaven els seus records, la seua memòria. Cròniques d’un instant de la seua extensa vida.

Amb ells vaig aprendre la seua vida quotidiana, aspectes que se m’escapaven per la meua ignorància i per la meua joventut. Aquí va ser on me’n vaig adonar que, veritablement, encara queda molta feina a fer per mostrar com era el Crevillent i la vida d’antany. No pot ser una història feta amb estadístiques, números i dades, sinó una història real, de records d’una manera de viure perduda ja fa molts anys que encara conserven els nostres majors.

En canvi, la visió d’aquelles persones de menor edat, de les que no havien viscut aquella situació, era diferent. Sense oblidar els records que els seus pares o avis lis havien aportat, es fixaven en altres aspectes sobre l’exposició; la seguien linealment, observant la continuïtat i relació entre els plafons i, alhora, entre els objectes. Molt al contrari que els majors, els quals observaven les fotografies i comentaven qui eixia en elles, on es trobava el lloc, o els objectes, esmentant per a què servien, que ells n’havien fet molts d’això, que els havien usat durant molts anys, de quin estat de conservació tenien avui, etc.

Però era com havia de ser, els majors aportaven la seua saviesa personal i, els joves, la seua saviesa més acadèmica, més general. Amb ells les converses eren d’on havia tret la informació dels textos, de com havia estat el muntatge i com hi estava tot relacionat seguint un eix conceptual. Dues maneres d’observar la realitat, dues maneres d’entendre l’exposició. Aquesta era la meua intenció, que fora una exposició atractiva per a tothom i que arran de la seua observació m’impregnaren dels seus coneixements i pensaments.

Així que, en definitiva, la idea primordial de l’exposició es va complir: fer arribar la història del nostre poble al poble; cadascun amb les seues inquietuds i records però tots amb l’estima d’allò que s’ha perdut, la tradició manufacturera, i allò que encara perdura, les coves. Va ser molt reconfortant vore que tot va sortir bé i assabentar-me que a la gent encara l’interessa la nostra cultura. Tot i que van faltar moltes persones per assistir, les quals algunes em van decebre, la veritat és que em va impressionar la resposta dels assistents, molts d’ells sense conèixer-nos i sense saber, fins al moment, de la nostra existència en la Coveta. Ha estat aquest un gran pas, de segur que ja n’hauran de més, temps al temps.

Finalment, i per a concloure, volia agrair la bona actitud de les persones que van fer possible aquest projecte museològic; no vaig a dir noms per que, possiblement, algú se m’escaparia i podria sentir-se faltat. No obstant ells saben qui són. Gràcies a les persones que em van donar els coneixements necessaris per investigar i muntar una exposició, als que em van obrir els seus records, als que van estar ahí en els moments de baixó i de pujança, per suportar-me, als que m’oferiren desinteressadament els seus objectes per a que els exposara i, especialment, als assistents i a la Colla el Campanà, de la qual forme part, per estar-hi. Gràcies a tots.

Leave a Reply