buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
9 jul. 2009

Arqueologia Industrial al País Valencià

Author: elmanu | Filed under: Arqueologia Industrial, Patrimoni Industrial

Quan als albors del segle XIX la Revolució Industrial s’expandia per Europa, la Península Ibèrica, exceptuant alguns indrets aïllats com Barcelona, Euskadi, Astúries i Madrid, mantingué la manufactura tradicional en l’elaboració dels seus productes. Al País Valencià, tan sols una ciutat, ficada entre muntanyes, introduí i potencià les innovacions procedents d’Europa. Ens estem referint, clarament, a Alcoi.

Al llarg del segle XIX i durant el segle XX però, les coses van començar a canviar i, a poc a poc, la burgesia valenciana va començar a invertir en aquest nou concepte de fer feina. Els llocs manufacturers es convertiren en centres industrials dels seus productes i, al camp, es potencià el monocultiu i les grans explotacions agrícoles.

No obstant això, no fou fins a 1920 quan veritablement començà a mecanitzar-se la indústria i el camp. És a partir d’aquest moment quan es pot parlar de la Primera Revolució Industrial del País Valencià, molt posterior a la, ja consolidada, indústria d’Alcoi. Des d’aquell temps ençà, tota la xarxa industrial i agrícola va anar consolidant-se i mecanitzant-se.

Va ser durant la dècada de 1960 quan, en Anglaterra, molts d’aquests vestigis industrials, ja obsolets, començaren a demolir-se i suprimir-se per d’altres nous. Moltes veus es manifestaren contràries però, no fou fins la destrucció de l’estació Euston de Londres, en 1962, quan es provocà una forta repulsa per part dels historiadors i investigadors més progressistes defenent que, les restes industrials, eren els vestigis de l’inici de la societat contemporània i que, per tant, havia d’enregistrar-los, investigar-los i
conservar-los. Aquest punt d’inflexió marcà l’inici de l’Arqueologia Industrial.

La Fàbrica Gran. Hijo de Augusto Mas de Crevillent

Encara que el naixement d’aquesta disciplina vingué lligada a la de patrimoni industrial (i per això solen confondre’s, encara avui), la realitat és que, tot i complementar-se, cadascuna d’elles té els seus mètodes i finalitats. A grans trets, s’entén per Patrimoni Industrial al conjunt de béns mobles i immobles del període industrial-capitalista.

Per la seua banda, l’arqueologia industrial és una ciència que s’ocupa d’enregistrar, investigar i analitzar els vestigis materials i immaterials de la societat industrial utilitzant els mètodes de l’arqueologia clàssica tals com la prospecció, l’excavació (estratigrafia), la documentació, la classificació i l’anàlisi, per a produir coneixements històrics que ajuden a interpretar i explicar la societat contemporània. A més, innova d’altres mètodes en els seus procediments com és l’ús de les fotografies antigues i aèries, les fonts orals, les pel·lícules, els catàlegs de publicitat, etc.

El seu camp de treball abraça una època concreta que va des de la protoindústria fins a les actuals tècniques mecàniques caigudes en desús i, el seu mètode de treball, conceptualment parlant, ha d’utilitzar i presentar la resta arqueològica (el “monument industrial”) com allò què realment és: la part visible i material de tot un procés que suposà l’origen d’una organització del treball diferent i d’un altre sistema de vida vingut de les noves relacions socials. Per això, qualsevol resta material -fàbriques, màquines, vivendes,
mitjans de transport i de comunicació, llocs d’oci, transformacions agrícoles i paisatgístiques, etc.- són vestigis de l’activitat humana de la nostra societat.

Al País Valencià, no va ser fins als anys huitanta quan comencen a aparèixer les primeres publicacions sobre arqueologia industrial i, ja en la dècada de 1990, es crea l’Associació Valenciana d’Arqueologia Industrial (AVAI) la qual ha realitzat una gran feina d’investigació arqueològica-industrial i de protecció del patrimoni, amb l’organització de Congressos d’Arqueologia Industrial del País Valencià (a 1990 i 1994), l’edició de publicacions i de butlletins semestrals o l’inventari de patrimoni industrial de l’eix Alcoi-Ontinyent i de la comarca de la Ribera.

No obstant aquesta important tasca, i que la primera publicació de l’estat espanyol sobre arqueologia industrial fora en Alcoi (Aracil, Cerdà i García-Bonafé, Arqueología Industrial de Alcoi, 1980), la veritat és que els polítics i dirigents del País Valencià no aprofiten el potencial industrial que tenen als seus pobles i comarques deixant, la majoria de vegades, les restes industrials oblidades o, directament, les manen enderrocar sense enregistrar-les ni inventariar-les prèviament.

Com ja hem comentat al principi d’aquest article, exceptuant Alcoi, la industrialització al País Valencià fou tardana. Arran d’ella, es produí una gran expansió urbana en la majoria de poblacions valencianes, creant-se barris obrers i una urbanística racional i hipodàmica; per la seua banda, el camp va canviar la seua fisonomia tradicional de policultius i petites parcel·les per l’agricultura extensiva i el monocultiu, a més de multiplicar en gran mesura la
quantitat de terreny on cultivar.

El País Valencià és una terra rica pels diferents tipus d’agricultura i indústria degut a la seua diversitat climàtica i orogràfica. Al camp, destaca la producció de la taronja arreu del país, sobretot en les comarques més planes properes a la costa; alhora, la producció de la vinya també n’és ben important, aquesta vegada en les comarques de l’interior, especialment la Plana d’Utiel, la conca del Vinalopó i a les Marines Alta i Baixa. A més d’aquests dos cultius predominants, també cal assenyalar el cultiu d’arròs a les marjals de la província de València i del nord d’Alacant com la de Pego-Oliva.

 Pel que es refereix a la indústria, destaca el tèxtil i el paper de la tríada Alcoi-Ontinyent-Xàtiva, la ceràmica de Castelló-Onda, el calçat de la Vall del Vinalopó, el moble i la maquinària elèctrica a València i la seua àrea metropolitana o els joguets de la Foia de Castalla. A més, hi ha poblacions que s’han dedicat quasi exclusivament a un producte concret amb gran expansió comercial tant a Espanya com a l’estranger, tal és el cas del torró i gelat de Xixona, la ceràmica de Manises o les catifes de Crevillent. També s’ha de destacar la potent indústria siderúrgica del Port de Sagunt.

Així, en aquest context agrícola-industrial, l’arqueologia industrial pot aportar nous enfocaments i obrir nous interrogants sobre el segles XIX i XX valencià, a través de temes com la reconstrucció i transformació del paisatge agrari i de la urbanística urbana i rural, l’estudi dels processos de producció o les condicions de vida i treball.

A més d’això i com ja ha estat dit ans, l’arqueologia industrial es complementa amb el patrimoni; per tant, després del treball arqueològic, la manera de conservar aquelles restes industrials és donar-li ús i raó d’ésser. Per exemple, el conjunt arqueològic industrial d’El Molinar a Alcoi, presenta totes les tipologies fabrils de la industrialització, des del segle XVIII fins a començaments del XX; després d’un pla molt ambiciós de fer un important conjunt museològic que abraçava tot Alcoi, la cosa es va quedar en no-res i, avui en dia, el Molinar es cau a un ritme desenfrenat.

Més o menys ocorre als Alts Forns del Port de Sagunt, on tan sols en queda un, el número dos, de tres que n’havia, o a la Tabacalera de València, que han fet desaparèixer les naus posteriors per a construir finques. Així mateix, en la majoria de pobles valencians les restes industrials desapareixen sense deixar constància i, el més trist d’açò, és que no se li dóna la importància que deurien tindre ni es creen museus que expliquen la història que comportaren, exceptuant algunes poblacions que sí tenen un museu dedicat a la seua tradició local.

No obstant, encara que no tot poden ser museus d’arqueologia industrial ja que hi ha massa restes i no suficient informació per omplir-los, també poden servir per allotjar altres seus, com un altre tipus de museu, biblioteques, centres d’informació, cinemes, centres comercials… n’hi ha una gran quantitat d’instal·lacions que necessiten d’un gran espai i, ja que sinó es reutilitzen s’enderroquen, perquè no utilitzar una construcció ja realitzada i rehabilitar-la, tot i que en una altra funció a l’original, per a que tothom recorde per sempre què allí s’hi trobava la fàbrica més important del poble?

Leave a Reply