buy lasix http://all-treatment.org/buy-levitra-vardenafil/ http://all-treatment.org/buy-viagra-sildenafil-citrat/ isotretinoin online buy cialis online
30 nov. 2011

Filant el cordell oblidat

Author: elmanu | Filed under: Etnologia, Pensament

Allà pel comig de segle XX, era habitual veure, dia rere dia, a homes, dones i xiquets treballant al carrer, fora de les seues coves, uns filant i menant i altres fent estores i felpilles.

Eren temps durs. Amb una economia basada en una feble agricultura de subsistència, els crevillentins que sobrevisqueren a la Guerra i a les primeres dècades del franquisme, devien treballar de sol a sol per guanyar-se uns quinzets extra i un poc de menjar que dur a la taula. Veritablement, a Crevillent es va passar molta fam en la postguerra. Cada persona gran que l’haja viscut sempre ho afirmarà sense el menor dubte, amb la serenitat que els seus ulls emanen.

Els xiquets menadors, els ajudants dels filadors, eren la força motriu que feia girar les rodes de menar, aquelles que torcien el fil. També era una vida difícil per a d’ells: de dia, treballant des de ben primerenca edat -sobre els cinc anys-, rebent insults i agressions per part dels seus filadors; després, a la nit, anaven a l’escola, a aquella situada als Arbrets, a l’Antic Hospital o a l’Antic Llavador.

Amb l’experiència viscuda menant, començaven a filar i, d’allí, saltaven cap a les fàbriques de catifes com a teixidors. No va ser una infància especialment fàcil ni grata. Segons els nostres majors, són temps que no han de tornar per que això només portà misèria al poble. I possiblement tinguen raó.

Entrant al segle XXI, amb motiu de les festes del barri troglodita de la Salut, l’Associació de Veïns de la Penyeta Reona organitza tots els anys un concurs de paelles i una exhibició de filatura, tal i com es feia ans, amb la diferència que, les dures jornades de l’infància i la joventut, s’han transformat en un dia d’esplai a la vellesa. Tots els anys, els mateixos filadors es passen el matí fent i refent cordell en un dia d’encontre, mostra, rialles, record i melanconia. Però sempre els mateixos filadors, sempre les mateixes bromes sobre el menador…

De sobte, aquest pensament m’abstrau, observe cap al meu voltant: sempre els mateixos filadors. Tots sobrepassen la seixantena d’anys, els que estan dempeus caminen amb les cames obertes i l’esquena baixa. Els que estan sentats, se’n riuen i xillen de com ho fan els altres; alguns però, rememoren els durs anys viscuts.

Què serà d’aquesta gent en deu anys? I en vint? Són l’última generació que treballà a les coves filadores i als tallers artesanals a dins de casa. Amb ells, aquesta forma de vida i aquest imaginari col·lectiu del Crevillent preindustrial s’esborrarà, s’eliminarà de la nostra memòria com moltes altres tradicions ja perdudes.

Decidisc donar un pas endavant. M’aprope al grup de filadors que s’hi troben tots junts al davant de la rodeta de menar. Lis demane, lis pregunte si per favor podria fer fil. Els explique el meu interès cap a les tradicions, les manufactures i artesanies locals. Després de conversar amb dos o tres d’ells, la resposta és unànime: no. Insistisc però les seues respostes oscilen entre “astò és molt difícil”, “ara és molt tard”, “si no n’has fet mai ara no podràs aprendre”. Ara ja no, ara… no.

Pegue mitja volta i torne cap on es troben els meus amics. Lis explique. Estava, realment, irritat, indignat, cabrejat. Perquè ho han fet això? Feia uns minuts havia vist una dona, que tampoc havia filat mai, intentant-ho. Perquè a ella sí i a mi no? Per la meua joventut? O pot ser pel pèl de figa? Tant es val. Ràpidament em serene i torne a la tranquil·litat. Reflexione.

Els vells sempre es queixen que els joves no els escolten però, ja al seu jaç de mort, quan el seu pensament rememore la vida passada i se n’adonen que, allò que van fer des que eren xiquets, menar, filar i teixir, no ho han continuat els seus fills, ni tampoc els seus nets, ni ningú, i que la seua sabiduria s’esfumarà amb ells, tal vegada pensaran en aquell jove que es van trobar un dia, anys enrere, amb una motivació especial per aprendre i que no el van voler escoltar.

Requiescat in pace.

 

Leave a Reply